miércoles, 30 de mayo de 2012

La fi del règim

Franco es va morir al llit. Tothom diu que es va lluitar contra ell i contra la repressió però res, per vergonya de tots va seguir amb la seva dictadura fins que va morir al llit tranquilament, i el van mantenir viu fins que van voler i el van desendollar de les màquines quan van voler.
El futur que veia jo quan va morir Franco va ser el que més o menys ha sigut, una vegada amb uns suïssos vaig discutir-ho; ells deien que quan Franco morís el país seria un descontrol i que hi hauria una revolució. Jo, en canvi, els vaig dir que estava segur que som prou civilitzats com per d'una manera suau anar legalitzant els partits polítics i entrant en una democràcia.
Tot i així, totes les forçes de dretes feixistes, no han fet acte de contenció, i és escandalós que amb tot el que va passar i amb tot el que van arribar a patir moltes famílies del país encara s'autoritzin manifestacions de la Falange avui en dia i que els seus membres puguin cridar als quatre vents el que defensen amb crits contra els catalans, els bascos, la llibertat d'expressió etc. i que no els passi res. Això en un país com Alemanya, no passa. I sinò mireu als nazis, que han de fer boca petita i mig amagar que ho són, i ja és impensable que els autoritzin fer una manifestació i proclamar els seus ideals.
El que ens va deixar Franco amb la seva llarga dictadura va ser una democràcia fràgil, una democràcia molt fràgil i jove. 
El que no pot ser, per exemple, és que el poble estigui unificat per l'exèrcit tal i com diu la Constitució espanyola, en cap més país del món aquest concepte és admissible.

Els anys seixanta

Els anys seixanta, en el meu parer, no van ser una revolució, ja que tots els avenços que es van fer en electrodomèstic, turisme, economia et. va venir de mica en mica. En el cas del electrodomèstics, per exemple, van anar apareixent pos a poc en les cases dels burgesos. Els primers eren d'importació; o alemanys o d'Estats Units.
A casa, per exemple, la primera rentadora va ser una Krolls, que ja les fabricaven a Barcelona. Després va venir l'època de la televisió, que en aleshores costava com un cotxe petit d'avui en dia i el que feien moltes famílies era anar als bars del poble, on hi havia televisió, i la miraven allà abans o després de sopar.
Aleshores la gent va començar a tenir més poder adquisitiu, els preus van baixar molt, ja que al automatitzar-se la fabricació de tots aquests electrodomèstics es podien fer molt més assequibles per tothom, i els electrodomèstics ja van començar a popularitzar-se.
En quant a l'economia, es va començar a recuperar gràcies, per una part a la populització dels electrodomèstics com ja he esmentat abans, com pel  turisme, que al veure la gent de fora que el país estava en una situació més o menys estable, venien aquí a estiuejar.

Relat sobre l'educació en època franquista

La meva educació elemental, va ser a l'escola Hogar estudio, dirigida pel senyor Rotgell, que era gent catalana i amb una pedagogia moderna com ara la que fan avui en dia a Pere Vergés. Era una escola petita, amb molt pocs alumnes i amb el director, la seva dona i dos mestres més com a docents. Aquella època va ser fantàstica per mi.
Però sortint d'allà, a moltes famílies de Badalona els semblava que portar als seus fills als Salesians de Mataró, en un pensionat amb capellans era la millor formació que els podien donar. Jo, per això, no n'estic d'acord. Per mi van ser el quatre anys més dolents de la meva vida. Allà vaig fer el Batxillerat elemental, que eren quatre cursos més el quart amb revàlida, que era un exàmen que es duia a terme en l'últim curs. En aquell internat, eren tots uns feixistes purs i durs, tant és així, que jo amb onze anys, estava fent una postal de Nadal per la meva família i l'estava escrivint amb català, i un monjo em va picar al cap am el puny i em va estripar la postal tot dient-me " ¿qué te crees que estás haciendo? ¡Hazme el favor de escribir bien y hacerlo en español!
La història que ens explicaven a l'escola i totes les assignatures en general, estaven totalment deformades a gust dels franquistes. per exemple, en un llibre de text, deia que en el català era un dialecte de l'espanyol que "se habla en algunas masias y pueblecitos de Cataluña". Els que vivíem a Catalunya, podíem veure que allò no era així, però davant la resta de població el català quedava com una llengua casi morta que parlaven en quatre poblacions rurals i quatre famílies estranyes.
La història l'escriu, com molts diuen, els que guanyen les guerres, per molt trist que això sigui.
En quant al tema dels himnes, tinc constància de que en altres escoles i fa més temps, feien cantar el cara al sol amb la mà en alt, però a mi això no em va agafar.
Feiem un horari d'oracions i pregàries molt estricte; per exemple, el dia de Nadal, primer fèiem missa a les vuit del matí, després ens deixaven fer jocs i a les onze l'ofici solemne, amb tota la parafernària del dia de Nadal. Aleshores clar, arrivàvem a casa que eren ja ben bé les dues.
Després del meu període als Selecians, vaig entrar a la universitat per tal de fer una carrera. Jo volia estudiar per ingenieria industrial, però el meu pare va dir que no calia, i que per portar el negoci familiar ja n'hi havia prou en què fes la carrera d'ingenieria tècnica mecànica. Per aquest motiu, vaig fer la carrera sense massa interès, i quan la vaig acabar vaig treballar escassos anys amb el meu pare i després, als vint-i-quatre anys, em vaig independitzar amb tres mil pessetes de l'època i vaig obrir la meva pròpia fàbrica.

Les lluites sindicals, polítiques i catalanistes

Els partits polítics, durant el franquisme van ser inexistents, estaven prohibits. Hi havia un sindicat únic, l'oficial, però res més. Feien alguna pantomima, com quan es van inventar las "elecciones por el tercio familiar" però res, de partits no n'hi havien. Quan es va morir Franco, la gent es va començar a organitzar i es van fer diversos partits, com el partit lliberal, l'aliança popular, la fuerza nueva i es van anar creant partits, tan a Espanya com a aquí Catalunya.
Aleshores van anomenar al rei que tenim avui en dia, que és un franquista reconvertit en demòcrata, perquè és mentida que sigui demòcrata i contari a Franco, ja que jo vaig veure com jurava fidelitat als principis del moviment (els de Franco). Per tant, és un home que renega del que jura, i ara diu que va ser ell qui va instaurar la democràcia. 
Té una gran fortuna que l'ha aconseguit cobrant comissions de tot arreu i a més, ve d'una família pobre, ja que uns advocats que van estar a la presó amb mi, em van explicar que tots els monàrquics d'Espanya, cada mes feien una recolecta i enviaven diners al pare de l'actual rei a Estoril, per tal de que visqués com a futur rei d'Espanya, mentre ell se'ls gastava al casino de la ciutat. Els borbons, en resum, una banda de bandarres tots.
L'atmòsfera era molt tensa, però ningú feia el pas definitiu d'encarar-se a Franco. El terrorisme era sobretot d'ETA, a Catalunya hi va haver els de Terra Lliure, que van intentar imitar als primers, però aquí no van tenir suport del poble, ja que el poble català és més pacífic, més serè i més tranquil que el poble Basc, que en aquest sentit, una gran part de la població ha donat molta cobertura al terrorisme, que sense l'aprovació d'una part important del poble no hagués pogut fer res. La prova, és que cada cop que deien que havien desarticulat la cúpula d'ETA, surtien nous dirigents que els reemplaçaven.
Primer la gent es mirava a ETA no amb simpatia però com dient ja els està bé a aquests franquistes, perquè els primers assasinats eren cap a policies o guàrdies civils i al principi sí que semblava una lluita contra la dictadura feixista, però després es va veure que simplement eren uns criminals sense entranyes, perquè mataven innocents. Per exemple aquí Barcelona van posar una bomba a un Hipercor, on van matar dones, joves i nens. Aleshores la gent ja va veure que eren uns criminals, uns fanàtics, de caire comunista però res més que uns criminals.
En quant a les protestes estudiantils, és un tema que vaig viure molt d'aprop quan anava a la universitat. Un dia, quan jo tenia tot just disset anys, es va muntar una revolta estudiantil amb manifestacions, la gent es tancava a la universitat. Mentrestant, jo em vaig enfilar al campanar de la universitat i vaig tocar les campanes a morts. Des de baix, algú em devia veure, i quan vaig anar a sortir de la Universitat, ja que ens estaven dient que desallotgèssim el lloc i que no prendiren repressàlies contra ningú, dos policies em van agafar i s'em van endur. 
Vaig estar detingut i incomunicat als soterranis de la Jefatura General de Policías que estava a la via Laietana sense que a casa meva sapiguessin on era. A més a més, telefonaven a la meva mare dient-li que potser no em tornaria a veure mai més, i que si em tornava a veure no em reconeixeria de les pallisses que m'havien pegat, i tot això era mentida.
Sent jo menor d'edat, inclús amb les lleis franquistes, amb quaranta vuit hores m'havien d'haver deixat anar o portat al tribunal de menors. Doncs em vaig passar vuit dies tancat en aquell soterrani, i a casa meva sense saber on era. Em van deixar anar a les onze de la nit, i encara recordo la sensació de sortir en aquella nit serena d'hivern i respirar l'aire fresc. Això era el franquisme.

Relat de la post-guerra

Jo vaig néixer just quan va acabar la guerra, el 1940. El meu pare, quan va esclatar la revolució, li van requisar la seva fàbrica, i va haver de passar de ser l'amo de la fàbrica a treballar com a mecànic. Quan jo vaig néixer, ja l'havia recuperat, però tot i així, com que ell era d'esquerra republicana i catalanista i els franquistes ho sabien, va tenir dificultats, i intentaven fer-li la vida impossible tot el que podien. Ell, però, que era perseverant i molt llest, va aconseguir tirar endavant el negoci de forma notable.
La meva infantesa, com que ell va poder tornar a arrencar el negoci, va ser força plàcida. No van tenir tanta sort moltes famílies d'aleshores, que patien, per exemple, el racionament: feien uns cupons i racionaven els aliments bàsics, i només es podia menjar certa cantitat d'aliment per setmana. Sinó hi havia l'estraperlo, que era com un mercat de menjar il·legal, però a uns preus terribles i totalment desorbitats. Per fortuna, la meva família no va haver de viure aquesta situació, tot i que era molt comuna.
Globalment, vem passar la post guerra molt bé, tant és així, que l'estiu que jo vaig néixer, vem anar a estiuejar a Canyet.
Hi havia molta censura, era terrible: estava prohibit parlar en català en públic. Un dia el meu pare estava parlant amb un amic seu davant de l'ajuntament de Badalona en català i se li va acostar un home esquifit, amb bigotet i gavardina, el va empènyer i li va dir: "Habla español perro catalán". I el meu pare que era alt i fort, va fer el gest d'abalançar-se-li a sobre però l'altre ja estava preparat, es va treure una pistola, li va posar al coll i li va dir "qué pasa perro catalán". I ara surt el rei i altres dirigents dient que a ningú se li va imposar la llengua i que no hi havia repressió quan va ser tot el contrari.
Un altre exemple, és que quan vaig fer el servei militar, estàvem parlant amb uns altres companys en català i el sargento Santana, que em va quedar gravat el nom per tota la vida, ens va dir: "hagan el favor, ¡no ladren!, en cuanto les oiga hablar en esta jerga, os meto un paquete que os acordaréis de mi."

Biografia de Jaume Lleal Giralt

Va nèixer a Badalona el gener de l'any 1940, en plena post-guerra. Ha viscut en aquesta ciutat durant tota la seva vida, i ha viscut en primera persona molts dels esdeveniments de la repressió franquista, la censura i les dificultats que plantejava la dictadura a la vida quotidiana.
Els seus primers anys d'estudi, van ser a l'escola de Badalona Hogar estudio. A continuació, a una edat més avançada, va estudiar quatre anys l'equivalent del batxillerat d'avui en dia internat als Salesians de Mataró, i després va entrar a l'universitat a estudiar la carrera d'ingenieria tècnica mecànica.
Al principi de la seva vida laboral, es va posar a treballar al negoci familiar, però al cap de poc temps, a l'edat de vint-i-quatre anys, es va establir pel seu compte i va muntar una fàbrica pròpia.
Es va casar amb la Pilar Duran quan ell tenia vint-i-un anys i ella dinou, i van tenir sis fills, entre ells la meva mare.
Al ser la seva família i ell mateix catalanistes i d'esquerra republicana declarats, va viure molt d'aprop les injustícies i les repressions per part dels franquistes que, com veurem a continuació, van arribar a apuntar amb una pistola al seu pare per parlar català en públic i el van posar a ell mateix a la presó per participar activament en una revolta estudiantil.

martes, 29 de mayo de 2012

Introducció

En aquest blog, es vol recrear una part de la història d'Espanya tan significativa com l'època del franquisme, i per fer-ho, ens valdrem dels testimonis de persones que van viure aquella situació. 
Aquestes, ens explicaràn la història des del seu punt de vista, ens narraràn com van viure els esdeveniments importants que van succeïr en aquells moments, i ens exposaràn com era el seu dia a dia en aquell període de la història tan complex. 
Mitjançant aquestes explicacions, podrem veure realment com es va viure en aquella època, com va afectar a la societat tots els canvis que hi va haver i com han condicionat aquests el nostre present.
En aquest cas, la persona entrevistada serà Jaume Lleal Giralt, el meu avi matern.




Autora del treball: Clàudia Gomis, 4t ESO A