Els partits polítics, durant el franquisme van ser inexistents, estaven prohibits. Hi havia un sindicat únic, l'oficial, però res més. Feien alguna pantomima, com quan es van inventar las "elecciones por el tercio familiar" però res, de partits no n'hi havien. Quan es va morir Franco, la gent es va començar a organitzar i es van fer diversos partits, com el partit lliberal, l'aliança popular, la fuerza nueva i es van anar creant partits, tan a Espanya com a aquí Catalunya.
Aleshores van anomenar al rei que tenim avui en dia, que és un franquista reconvertit en demòcrata, perquè és mentida que sigui demòcrata i contari a Franco, ja que jo vaig veure com jurava fidelitat als principis del moviment (els de Franco). Per tant, és un home que renega del que jura, i ara diu que va ser ell qui va instaurar la democràcia.
Té una gran fortuna que l'ha aconseguit cobrant comissions de tot arreu i a més, ve d'una família pobre, ja que uns advocats que van estar a la presó amb mi, em van explicar que tots els monàrquics d'Espanya, cada mes feien una recolecta i enviaven diners al pare de l'actual rei a Estoril, per tal de que visqués com a futur rei d'Espanya, mentre ell se'ls gastava al casino de la ciutat. Els borbons, en resum, una banda de bandarres tots.
L'atmòsfera era molt tensa, però ningú feia el pas definitiu d'encarar-se a Franco. El terrorisme era sobretot d'ETA, a Catalunya hi va haver els de Terra Lliure, que van intentar imitar als primers, però aquí no van tenir suport del poble, ja que el poble català és més pacífic, més serè i més tranquil que el poble Basc, que en aquest sentit, una gran part de la població ha donat molta cobertura al terrorisme, que sense l'aprovació d'una part important del poble no hagués pogut fer res. La prova, és que cada cop que deien que havien desarticulat la cúpula d'ETA, surtien nous dirigents que els reemplaçaven.
Primer la gent es mirava a ETA no amb simpatia però com dient ja els està bé a aquests franquistes, perquè els primers assasinats eren cap a policies o guàrdies civils i al principi sí que semblava una lluita contra la dictadura feixista, però després es va veure que simplement eren uns criminals sense entranyes, perquè mataven innocents. Per exemple aquí Barcelona van posar una bomba a un Hipercor, on van matar dones, joves i nens. Aleshores la gent ja va veure que eren uns criminals, uns fanàtics, de caire comunista però res més que uns criminals.
En quant a les protestes estudiantils, és un tema que vaig viure molt d'aprop quan anava a la universitat. Un dia, quan jo tenia tot just disset anys, es va muntar una revolta estudiantil amb manifestacions, la gent es tancava a la universitat. Mentrestant, jo em vaig enfilar al campanar de la universitat i vaig tocar les campanes a morts. Des de baix, algú em devia veure, i quan vaig anar a sortir de la Universitat, ja que ens estaven dient que desallotgèssim el lloc i que no prendiren repressàlies contra ningú, dos policies em van agafar i s'em van endur.
Vaig estar detingut i incomunicat als soterranis de la Jefatura General de Policías que estava a la via Laietana sense que a casa meva sapiguessin on era. A més a més, telefonaven a la meva mare dient-li que potser no em tornaria a veure mai més, i que si em tornava a veure no em reconeixeria de les pallisses que m'havien pegat, i tot això era mentida.
Sent jo menor d'edat, inclús amb les lleis franquistes, amb quaranta vuit hores m'havien d'haver deixat anar o portat al tribunal de menors. Doncs em vaig passar vuit dies tancat en aquell soterrani, i a casa meva sense saber on era. Em van deixar anar a les onze de la nit, i encara recordo la sensació de sortir en aquella nit serena d'hivern i respirar l'aire fresc. Això era el franquisme.
